Font de Sant Jaume

És al marge dret del Remençà, extrem sud de Mas Rufí, no a Borgonyà. Des del nucli de Cornellà cal seguir l’avinguda Mossèn Guitart en direcció Mas Rufí; abans del pont del Remençà hi ha un rètol a la dreta. Unes escales continuen en un corriol d’uns 30 m fins a la font. L’inventari consultat qualifica l’accés de lliure. Les escales fan que, en l’estat documentat, no sigui un accés adaptat per a…

És al marge dret del Remençà, extrem sud de Mas Rufí, no a Borgonyà. Des del nucli de Cornellà cal seguir l’avinguda Mossèn Guitart en direcció Mas Rufí; abans del pont del Remençà hi ha un rètol a la dreta. Unes escales continuen en un corriol d’uns 30 m fins a la font. L’inventari consultat qualifica l’accés de lliure. Les escales fan que, en l’estat documentat, no sigui un accés adaptat per a mobilitat reduïda. Aspecte físic. La font queda lleugerament enclotada, aproximadament dos pams sota la cota del terreny, i està resolta amb un muret d’obra arrebossada. A l’extrem esquerre hi ha un petit refós que allotja un broc de ferro situat molt baix. No disposa pròpiament d’una pica elevada: l’aigua cau al sòl i s’escola immediatament cap al Remençà. L’espai és molt ombrívol i de vegetació ripària; davant mateix, el riu forma un petit gorg. La visita documentada d’octubre de 2020 la qualificava de ben conservada i rajant. Història i valor etnològic. Una fitxa d’itinerari del CECB de 2015 aporta la dada més important: hi havia una gorga, una font de raig abundant i, al costat, un safareig, avui desaparegut, al qual acudien les dones de Pont-xetmar i Cornellà a rentar la roba. La memòria local remarcava la relativa estabilitat tèrmica de l’aigua, percebuda com a tèbia a l’hivern i fresca a l’estiu. Això converteix Sant Jaume en un element de patrimoni etnològic associat al treball domèstic femení i a la sociabilitat quotidiana entorn de l’aigua, més que no pas en una simple font excursionista. El nom s’inscriu en el paisatge històric de Pont-xetmar, on la capella de Can Renart, construïda entre els segles XVI i XVII, és dedicada a Sant Jaume, patró del veïnat, i on tradicionalment se celebra missa i es canten els goigs pels volts del 25 de juliol. Tanmateix, no he trobat cap document que provi un ús ritual de l’aigua de la font, de manera que no s’ha de convertir aquesta proximitat toponímica en una relació religiosa demostrada. Pel que fa a la potabilitat, una ruta cicloturista de 2015 advertia que era “aigua no potable”. Aquesta dada té valor com a testimoni històric, no com a analítica sanitària vigent; no he localitzat cap resultat microbiològic o fisicoquímic oficial recent. En conseqüència, no s’hauria de recomanar per al consum sense una nova analítica o confirmació municipal. Actualment continua apareixent com a punt d’interès en rutes de BTT i senderisme