Descripció
La primera referència que es té de la Font Pudosa data del 1419 i es troba en un document que explica que un monjo del Monestir havia tingut en propietat un camp veí d'una font anomenada Font Puda. Abans del segle XVI es té coneixement de què existia un Rec de la Font Pudosa però no fou fins el segle XVIII quan es reconegué el poder de guarir malalties que tenien les seves aigües. Des de llavors…
La primera referència que es té de la Font Pudosa data del 1419 i es troba en un document que explica que un monjo del Monestir havia tingut en propietat un camp veí d'una font anomenada Font Puda. Abans del segle XVI es té coneixement de què existia un Rec de la Font Pudosa però no fou fins el segle XVIII quan es reconegué el poder de guarir malalties que tenien les seves aigües. Des de llavors hi assistiren regularment malalts en busca de curació. Cap a mitjans del segle XIX es construí el balneari que es convertí en el punt de màxima atracció turística de Banyoles i que restà obert fins la dècada dels 50 del següent segle. L’aigua de la Font en no ser clorada no és potable, però molts banyolins encara veuen diàriament d’aquesta font quan raja. Abans no s’assecava mai, ara a l’estiu o quan reguen queda eixuta. L’aigua surt tot l’any a una temperatura mitjana de 17 graus, fet que provoca que a l’estiu sembli fresca i a l’hivern estigui calenta. De fet és la mateixa aigua que entra pel fons de l’estany de Banyoles. L’olor d’ous podrits la provoca la presència del gas sulfhífric. Aquest gas es produeix per l’acció d’uns bacteris que transformen químicament els sulfats que porta l’aigua en dissoldre els guixos de sota terra, i el converteixen en aquest gas tòxic. A la vegada el gas es utilitzat per altres bacteris, que formen comunitats visibles a simple vista a la Font, tancant el cicle del sofre. Si hi veiem tonalitats rosades, aquests son bacteris vermells del sofre, i són organismes que fan la fotosíntesi i als quals no els agrada gaire l’oxigen. Si veiem coloracions blanques són d’uns altres bacteris que acumulen sofre, i si veiem formacions verdoses solen ser d’algues filamentoses o cianofícies. El contingut de sofre d’aquesta aigua la fa beneficiosa per la pell, però no està clar el seu efecte beneficiós per curar malalties d’ossos, reumatisme o les pedres del ronyó com s’ha explicat des de sempre.
Font: museusdebanyoles.cat